Els nens de Husák i l’amor


Presentem dues obres recents d’autors txecs que estan publicant ara. Són dues veus, una masculina i femenina. Són obres de testimoni generacional, fetes per gent que estan dins d’allò que la sociologia txeca designa com “Husákovy děti” o nens de Husák, pel president de l’època en què van néixer, els anys setanta. Avui ronden la cinquantena i han viscut de ple els canvis del país els últims trenta anys. Les dues obres tenen en comú que parlen de l’amor i de les relacions de parella. Permeten endinsar-se en la “txequitud” i els seus misteris, amb aquella visió tan certa que només dona la bona literatura.

Josef Pánek, Láska v době globalních klimatických změn (L’amor en temps del canvi climàtic). Praga, Argo, 2017.

Una novel·la breu (155 pàgines) amb dos relats, un dins de l’altre. El protagonista, el narrador, és un acadèmic, un científic. El 1989 tenia vint-i-pocs anys i, com a tanta gent de la seva generació, se li obria el món, a diferència de les generacions precedents. Triar la ciència i l’acadèmia significava fer carrera internacional, viure, treballar i trobar parella a l’estranger, i per tant viure la multiculturalitat dins de la fibra de la vida diària: què passa quan tens des d’una relació de parella fins històries d’una nit amb dones que han crescut sota un altre cel, menjant altres coses i mirant una altra tele? Les relacions no duren, les parelles es trenquen, arriba el dolor, la confusió i la perplexitat. Un altre efecte imprevist de viure molts anys fora és el desarrelament dins del propi país. Quan el protagonista torna «a casa», és a dir aquí on parlen la seva llengua materna, es troba que tot ha canviat i ja no entén com funciona la gent, i se sent també estranger. Pateix un xoc cultural invers. El resultat és un home perdut, que va avançant per la vida a les palpentes. L’acció transcorre a l’Índia, i aquí s’afegeixen notes de turista accidental, en estat de xoc constant, provocat per la realitat crua del tercer món, amb una visió molt d’agrair, perquè no podria estar més lluny de l’habitual ximpleria mística insofrible , que predomina en la visió turística dominant sobre el país asiàtic. El segon relat és un record de joventut: un viatge a Islàndia de joves txecs a principis dels anys noranta. L’audàcia d’anar pel món gairebé sense diners, amb un desconeixement total del país de destinació, el patetisme, el desemparament. L’obsessió pel viatge dels txecs és coneguda: en txec en diuen «poznávací zájezdy», és a dir «viatges de coneixement», però el llenguatge aquí només serveix a la il·lusió consumista: és impossible conèixer un país, com a màxim es pot conèixer a algunes persones, més o menys, i en una estada breu en un país s’estableixen, per descomptat, relacions efímeres, que s’obliden. Llibres com aquest fan un retrat precís d’autoengany del viatger, en versió txeca.

Dostálová, Horáková, Scheinestová. Johana. Praga, Paseka, 2018.

Novel·la escrita a sis mans, per tres autores nascudes a mitjans dels anys setanta que s’ha repartit la matèria i han arribat a una notable unitat d’estil. Una nena, l’alter ego de les autores, explica la seva vida, i mentre va creixent un fil conductor és l’absència i després la recerca del pare, que va abandonar a la família quan la nena era petita. Si en el llibre anterior el desamor arribava a les parelles mixtes entre persona txeca i estrangera, aquí és en unions entre txecs. La societat txeca és una en què la separació i el divorci més succeeixen, a tot el món. La Johanna del llibre recorda com, després de la sortida d’escena del pare, la mare era feliç o es desesperava segons l’estat de les successives relacions que anava tenint amb nous homes. La Johanna, a mesura que es va fent gran i va entrant en el mercat, es va fent una idea més precisa i menys idealista del que es pot esperar. En la societat txeca, una de les més secularitzades i liberals del món occidental, des de fa molts anys, abunden les dones fortes i castradores que fan fugir de l’home, però alhora les noies que passen els anys i continuen buscant al pare. És fàcil tenir la sensació que aquesta figura del pare absent és abundant en la ficció txeca, en general. D’altra banda, per a un lector home hetero, coneixedor de l’esfera catalanoparlant, és impossible no admirar les tres autores, només de pensar en la sacrosanta indignació que provocarien en els ambients catalans equivalents. Es tracta de tres senyores estupendes, escriptores i intel·lectuals de Praga, models de dona urbanita, refinada i emancipada, amb un sentit de l’humor àcid i afilat, però el cas és que es permeten fer una obra de ficció centrada en una heroïna semblant a elles … en la qual el fil conductor és la recerca del pare, de l’home perdut pel camí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *